Es tracta de gràfiques optimizades per ser penjades a Facebook i amb una clara voluntat de provocar. Però buscar les pessigolles ens sembla fins i tot lícit si es tracta de reivindicar que els contes no són només un territori infantil. Tots els participants en la lectura les distribuiran via correu electrònic i perfils de Facebook i amb aquest sistema es guanyen segons d’exposició (et mires més estona una foto d’algú que t’interessa que un cartell en un lloc de pas), la creativitat no queda limitada per haver de treballar en blanc i negre i, sobretot, no gastem paper en quelcom que, potencialment, pot ser ignorat.

La primera gràfica, d’execució senzilla però d’alt impacte és aquesta:

I la segona, molt més críptica, pensada per aparèixer uns dies més tard, és aquesta altra:

L’enteneu ?

I encara que no us agradin les gràfiques, esteu convidats a la lectura aquest dijous.

Tot el que en el seu moment es va publicar ara ens serveix per documentar el pensament d’anunciants, públics i mitjans en un moment històric concret. A internet, l’arqueologia és complicada, ja que esborrar fitxers és senzill, però també hi ha l’altre extrem, allò que es diu que internet no oblida. En qualsevol cas, és tot un exercici reflexiu i humorístic mirar als anuncis de passats no tan llunyans, perquè permeten comparar-los amb l’actualitat i traçar la trajectòria d’una marca determinada i sobretot, ens recorden una part de la nostra vida que potser ha canviat.

Fent un buidatge de l’hemeroteca de La Vanguardia (un dels invents més genials d’un mitjà espanyol) per al Fons de Publicitat i Relacions Públiques m’he trobat amb anuncis que, vist el que ha acabat passant són tota una lliçó. Obriu-los i gaudiu d’un cas paradigmàtic de publicitat enganyosa:

I aquest, que recorria d’una forma interessada a la preocupació majoritària del personal (ja al 2009): l’atur… i a sobre, amb patronatge d’una verge (com va això de tenir un patró d’empresa? A Hemisferi dret ens fa molta gràcia Sant Wenceslau, el té algú, ja?)

La crisi o la mala gestió han acabat amb moltes companyies. Aquí només un exemple. Si busqueu l’anunciant a Google ja només s’hi troba informació sobre el concurs de creditors. Igual que en arqueologia les civilitzacions desaparegudes deixen les runes de les seves ciutats, les marques de les empreses que s’esfonsen deixen anuncis publicats. Ja no són vigents, però encara són consultables.

Les esplendors i els declivis de les marques formen part de la història en un context capitalista. Potser, el dia que l’aeroport d’El Prat es pugui equiparar a nivell de vols internacionals i intercontinentals amb el de Barajas, es citarà l’aposta d’Spanair. O no. En qualsevol cas, amb la recent fallida d’Spanair, aquest anunci és poc més que un acudit.

O qui sap si la nostra recerca no ens permetrà rememorar una bona creativitat…

Per acabar, un clàssic de la història de la publicitat, que no ha sortit de La Vanguardia del 2009, sinó del carrer Montera de Madrid. Els típics exemples de propaganda i o de disseny gràfic espanyol solen ser els cartells republicans, que de sobres coneixereu. Però és que resulta que aquí hi ha un cartell comercial de clara vocació feixista que fa anar una tècnica tan genial com menyspreable: convertir la por a que t’enxampin els grisos en a argument de venta. La gana de la postguerra aguditzava la creativitat?

La Llei Orgànica del Règim Electoral General (la mateixa que obliga a aconseguir avals a les candidatures sense representació) preveu, a l’article 41.5, que les candidatures que concorrin a les eleccions (i que puguin fer-ho: que no hagin estat impugnades i que hagin reunit prou avals) tenen accés al cens electoral per a poder enviar comunicacions postals als electors. Des de la ignorància sembla que això es contradiu amb la Llei Orgànica de Protecció de dades. Ara bé, segons qui va ser el meu professor de dret de la publicitat, Daniel Panyella, el fet que les dues siguin lleis orgàniques permet a la LOREG ser una mena d’excepció de la LOPD.

És a dir, tècnicament no és res il·legal que ens envïin publicitat electoral, però hauria de ser-ho. Per què?

Perquè difiçilment ens farà canviar de parer, com dubtosament ho fa qualsevol publicitat electoral. Tots sabem que, hi hagi crisi o no, caldria evitar malgastar esforços, diners (sovint públics) i paper en quelcom que tendeix a la ineficàcia. Si els polítics es carreguen instàncies públiques per ser econòmicament ineficaces, per aquí se’n van moltíssims diners sense cap mena d’informe sobre la seva eficàcia.

A més, la publicitat electoral postal accentua les desigualtats i resta qualitat democràtica a unes eleccions. Una bona web se la pot permetre qualsevol partit, però si ningú hi entra, no servirà de res. En canvi, la publicitat electoral postal fa una sola cosa: situa al mapa. Només una molt bona campanya podria convèncer algun indecís, però tota la correspondència electoral que rebem ja ens recorden que existeix aquella candidatura, sense ni tan sols obrir el sobre. I, recuperant la metàfora, qui no és al mapa no existeix, per molt que tingui una candidatura registrada i vàlida. Això fa que només es tinguin en compte els partits grans o els partits mitjans (amb representació electoral però no majoritaris) que tenen accès a subvencions per enviar milions de cartes en paper.

A més, les dades de que disposen els partits polítics són d’una certa qualitat, no es tracta només el nostre nom i la forma de contactar-nos: poden determinar qui s’ha incorporat al cens per primer cop, edat, sexe i enviar-nos cartes d’acord amb la nostra situació. La segmentació sí que pot ser més eficient i sí que pot tenir a veure directament amb que et venguin la moto o no. Als anunciants se’ls exigeixen moltes precaucions amb les dades del personal perquè és una arma molt perillosa. Com més em conegui el venedor més sabrà com vendre’m. Per tant, és bo que hi hagin restriccions respecte a les empreses i que aquestes només puguin enmagatzemar i emprar-les nostres dades tan sols amb el nostre consentiment. Oi que als partits polítics se’ls hauria d’exigir el mateix?

La idea d’aquesta entrada va nèixer a travès dels Consells #Hemisferidret20N, que donàvem per Twitter al llarg de la darrera campanya electoral per tal de prendre’ns amb filosofia i esperit crític altres despropòsits comunicatius. I en veure que hi havia suc, va acabar quedant per més tard. Una llàstima, perquè hauria calgut articular un moviment per evitar que les nostres dades caiguin en mans dels partits polítics sense el nostre consentiment, mirar de cercar mesures de pressió o el que fos, qui sap. Tanmateix, no és tan llastimós: queda molt temps fins a les properes eleccions a qualsevol cosa (al 2014 hi hauràn europees i autonòmiques) i això vol dir que tenim molt temps per preparar-nos.

Per cert que per a l’assignatura de Comunicació Política, en Ferran Domènech, en Raimon Solà i jo vam tractar de desenvolupar una campanya electoral no invasiva per a la força de govern del consistori al que prèviament havíem fet una auditoria de comunicació. Si es consideressin les campanyes electorals des d’una òptica més humana, ens trobariem campanyes tan maques com aquesta:

Ara bé, els bancs ètics han de demostrar que, tot i portar-se bé, són bancs de veritat, amb totes les lletres i que fan les coses que fan la resta de bancs. Com ara finançar una guerra.

Per això proposaríem a un banc ètic com Triodos Bank que financés una guerra de guerrilles: de publicitat guerrilla. La guerra de la felicitat. Hem desenvolupat bombes de bon rotllo per a llençar en llocs plens de gent que no somrigui. Ens hem ficat l’uniforme de l’exèrcit de la felicitat, i hem sortit a fer esclatar somriures.

Aquesta va ser la nostra proposta per al festival Kiss My Ads, el festival d’street màrqueting que organitzen els estudiants de 4t de Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat de Girona. Aquest era el primer any en que tenia lloc, tant de bó duri molts anys!

Aprofitem per agrair la col·laboració de la Isabel Aran i d’en David del Blanco en la realització del vídeo .

I ja està? No! Per fer més gustós aquest apunt, hem aconseguit les falques guanyadores del bronze (el màxim guardó ja que la plata i l’or van quedar deserts), es tracta de les falques de les companyes de 4t Nora Gras i Ingrid Julià.

El més divertit: la Nora estudia ara mateix a Califòrnia i les pensades i les distribucions de feina les van fer per Skype, amb diferència horària i tot.

Qualsevol ús d’intervencions urbanes i de grans novetats tecnològiques que ratllen la ciència ficció ens semblava inadequat per quelcom que ja era sorprenent de per sí. A nivell estratègic ens semblava clau que la campanya no fes ombra a l’esdeveniment, així que la vam plantejar en uns altres termes.

Vàrem proposar comprar mòduls de la secció de contactes als classificats dels diaris… I amb ells fer un mosaic que creés l’anunci. La proposta per La Vanguaria seria així:

Deixa de pensar en els forats de sempre. Si no es juga en greens, els forats del golf tampoc seran els de sempre. Aquesta incitació a pensar en forats crida humorísticament al públic que no vindria a la Urban Continental Cup i l’acció gamberra generaria boca-orella. El golfista, en certa manera, ja està guanyat abans de fer res, així que millor generar notorietat i consideració en altres públics.

A més, es duu a terme una certa funció social retirant anuncis de prostitució que estan a la vista de qualsevol, una medalla que la Urban Continental Cup sempre podria penjar-se. Les prohibicions a menors de poc serveixen si les pàgines són igual d’accesibles que les d’economia o televisió, així que potser fóra més efectiu evitar que els anuncis de prostitució acabin als diaris, substituint-los pels nostres.

Una edició de Creativitat en mitjans més i a Hemisferi dret demostrem que, per molt esgotats que es considerin, als mitjans tradicionals encara hi ha lloc per la creativitat i l’impacte.

La feina que s’encomanava en el brífing era informar de l’arribada d’una línia d’Avant que unía Ourense, Santiago i A Coruña que ha d’esdevenir un substitutiu de les antigues línies (molt més llargues i incómodes) entre aquestes ciutats. L’Avant representa un gran guany en confort i velocitat. Hi ha alguna cosa més comfortable i veloç que viatjar volant sobre un mar de suaus nuvols?

Qualsevol professor de creativitat ens diria que el concepte és rebuscat, però els estudis de mercat diuen que la xocolata és un producte que es compra per impuls. I que un percentatge elevadíssim dels seus compradors són dones. Apel·lar a la gola i al caprici ho pot fer qualsevol xocolata. Dir que això no és tant greu, ben poques xocolates ho poden fer.

Gràcies a la Júlia, que molt amablement ens va ajudar a recrear l’afartament d’un diumenge un divendres pel matí.

I bé, gràcies a tothom que ens ha dit que l’anunci molava (sobretot a les noies que s’ho han pres amb humor) tot i no haver guanyat cap Drac.

(I bon Nadal!)

Primer que res, a qui ens dirigiem? Principalment a empreses i comerços de Lleida i rodalia, PIMES en la seva majoria, però també a alguna gran empresa arrelada al territori. I què tenia en comú tota aquesta gent? Que eren la gent per qui ens agradaria treballar.

Com voliem dirigir-nos-hi? Doncs d’una manera barata i eficient però, sobretot, inusual. Vam decidir hibridar el màrqueting directe i el de guerrilla. Rebre directament alguna cosa amb la que calgui interactuar i que, com ja ens ha ensenyat la psicologia, deixi un impacte durador.

El nostre públic rebia, de vegades en mà, de vegades per correu i de vegades via un treballador seu unes neules que, havien d’aportar els secrets d’una bona comunicació a tot aquell que se les cruspís. En obrir el paquet que afirmava això, ens trobavem unes neules… sospitoses de dur alguna cosa dintre… potser era el secret d’una bona comunicació?

No! Era la confirmació de que unes neules no poden influir per a res en la comunicació d’una empresa, però que posar-se en contacte amb Hemisferi dret, amb l’Adri i amb l’Oscar, doncs potser sí.

I tot seguit… un breu making-off:

La premissa fonamental era que el nostre missatge formés part d’alguna cosa intrigant i amb la que el receptor hagués d’interactuar. Vam donar-li moltíssimes voltes i al final, la nostra inspiració van ser les galetes de la sort que hi han als restaurants xinesos de les pel·lícules americanes: te les menges i a l’interior trobes un paper que és un consell ineludible (ho diu una galeta!) cap a una vida millor.

Com que no ens vam atrevir a fer les galetes (queda pendent!), vam escollir neules, que són molt fàcils de farcir (amb totes les garanties sanitàries, eh? com veieu a la foto) i alhora, estranyes de veure a l’estiu. Així aconseguiem un nivell de sorpresa molt elevat tenint en compte que el nostre pressupost era bastant limitat (eren les restes del premi pel cartell de l’Aplec!).

A més, si ens posem metafòrics, el fet de fer cas a una neula és absurd, però també ho és posar-se dissenyar la imatge del teu negoci o gestionar-ne la comunicació si no s’ha estudiat res que hi tingui relació.

Potser, a l’estiu i en plena crisi no ha estat la campanya més exitosa del món, però ara ja hi ha un bon nombre de persones a Lleida que saben perfectament què i qui és Hemisferi dret. A tots ells, gràcies per rebre les neules amb desconfiança, estranyesa, estupefacció, però, sobretot, curiositat.

Som a Facebook perquè és on hi ha la gent. Permet mostrar molta informació sobre nosaltres sense que ni tan sols calgui entrar a la pàgina web. De fet Facebook és una mica intrusiu i hostil si vols ser-hi i conservar la teva vida privada però és genial per donar-se a conèixer. La llàstima és que encara no ens hem posat a explotar al 100% el community managing, però tot arribarà.

I també som a Twitter per la inmediatesa i per la velocitat amb que corre la informació. No podem donar-hi massa continguts alhora però els que donem, tenen el valor afegir de l’ara i aquí que donen els smartphones i la tecnologia 3G. Si Facebook et presenta al món, Twitter permet que el món et conegui, perquè mostra el que fas de forma rutinària. És potser el nivell més superficial en el qual emeten informació, però tenir 42 seguidors sense fer res de l’altre món, no està gens malament.

Ara bé, hi ha altres llocs on voldriem tenir presència per acabar de configurar la nostra identitat a la xarxa: Linkedin, Google + i Diaspora.

Seria molt intel·ligent per part nostra ser a LinkedIn i tenir-hi una pàgina d’empresa. Però fan pagar 20 dòlars al mes en la seva forma de contractació més barata. I, pot sonar molt idiota, però preferim gastar-nos-els en cartró ploma i impresions en concursos com el Drac Novell (ja hem fet dues entregues enguany) o en les quotes de l’allotjament d’aquest blog, perquè LinkedIn és molt similar a Facebook i tan sols té l’afegit qualitatiu dels contactes que hi fas, cosa que pots fer des d’un perfil personal de franc. Ei, i la caradura per aconseguir contactes val molt menys que 14 euros al mes, ja us ho diem ara.

De Google +, a part de que encara no permet el registre d’organitzacions a l’estil de Facebook, és innaccessible des de les adreces de correu d’Hemisferi dret, que funcionen amb Google Apps, des d’on no es proveeix Google Profiles, fonamental per accedir a Google +. Què complicat sona tot, oi? I a més, qui garanteix que Google arribarà a fer alguna cosa en el mercat de les xarxes socials si no ha aconseguit imposar Buzz o Wave per molt bons productes que fossin?

I també ens encantaria ser a Diaspora* (hi som a títol particular, gràcies a la caradura) perquè ens agradaria que fos la xarxa social del futur: descentralitzada i amb el contingut en propietat de l’usuari, que barreja els punts forts de Facebook , Twitter i Google +. En breu li dedicarem un apunt.