Ara bé, els bancs ètics han de demostrar que, tot i portar-se bé, són bancs de veritat, amb totes les lletres i que fan les coses que fan la resta de bancs. Com ara finançar una guerra.

Per això proposaríem a un banc ètic com Triodos Bank que financés una guerra de guerrilles: de publicitat guerrilla. La guerra de la felicitat. Hem desenvolupat bombes de bon rotllo per a llençar en llocs plens de gent que no somrigui. Ens hem ficat l’uniforme de l’exèrcit de la felicitat, i hem sortit a fer esclatar somriures.

Aquesta va ser la nostra proposta per al festival Kiss My Ads, el festival d’street màrqueting que organitzen els estudiants de 4t de Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat de Girona. Aquest era el primer any en que tenia lloc, tant de bó duri molts anys!

Aprofitem per agrair la col·laboració de la Isabel Aran i d’en David del Blanco en la realització del vídeo .

I ja està? No! Per fer més gustós aquest apunt, hem aconseguit les falques guanyadores del bronze (el màxim guardó ja que la plata i l’or van quedar deserts), es tracta de les falques de les companyes de 4t Nora Gras i Ingrid Julià.

El més divertit: la Nora estudia ara mateix a Califòrnia i les pensades i les distribucions de feina les van fer per Skype, amb diferència horària i tot.

Qualsevol ús d’intervencions urbanes i de grans novetats tecnològiques que ratllen la ciència ficció ens semblava inadequat per quelcom que ja era sorprenent de per sí. A nivell estratègic ens semblava clau que la campanya no fes ombra a l’esdeveniment, així que la vam plantejar en uns altres termes.

Vàrem proposar comprar mòduls de la secció de contactes als classificats dels diaris… I amb ells fer un mosaic que creés l’anunci. La proposta per La Vanguaria seria així:

Deixa de pensar en els forats de sempre. Si no es juga en greens, els forats del golf tampoc seran els de sempre. Aquesta incitació a pensar en forats crida humorísticament al públic que no vindria a la Urban Continental Cup i l’acció gamberra generaria boca-orella. El golfista, en certa manera, ja està guanyat abans de fer res, així que millor generar notorietat i consideració en altres públics.

A més, es duu a terme una certa funció social retirant anuncis de prostitució que estan a la vista de qualsevol, una medalla que la Urban Continental Cup sempre podria penjar-se. Les prohibicions a menors de poc serveixen si les pàgines són igual d’accesibles que les d’economia o televisió, així que potser fóra més efectiu evitar que els anuncis de prostitució acabin als diaris, substituint-los pels nostres.

Una edició de Creativitat en mitjans més i a Hemisferi dret demostrem que, per molt esgotats que es considerin, als mitjans tradicionals encara hi ha lloc per la creativitat i l’impacte.

La feina que s’encomanava en el brífing era informar de l’arribada d’una línia d’Avant que unía Ourense, Santiago i A Coruña que ha d’esdevenir un substitutiu de les antigues línies (molt més llargues i incómodes) entre aquestes ciutats. L’Avant representa un gran guany en confort i velocitat. Hi ha alguna cosa més comfortable i veloç que viatjar volant sobre un mar de suaus nuvols?

Qualsevol professor de creativitat ens diria que el concepte és rebuscat, però els estudis de mercat diuen que la xocolata és un producte que es compra per impuls. I que un percentatge elevadíssim dels seus compradors són dones. Apel·lar a la gola i al caprici ho pot fer qualsevol xocolata. Dir que això no és tant greu, ben poques xocolates ho poden fer.

Gràcies a la Júlia, que molt amablement ens va ajudar a recrear l’afartament d’un diumenge un divendres pel matí.

I bé, gràcies a tothom que ens ha dit que l’anunci molava (sobretot a les noies que s’ho han pres amb humor) tot i no haver guanyat cap Drac.

(I bon Nadal!)

Primer que res, a qui ens dirigiem? Principalment a empreses i comerços de Lleida i rodalia, PIMES en la seva majoria, però també a alguna gran empresa arrelada al territori. I què tenia en comú tota aquesta gent? Que eren la gent per qui ens agradaria treballar.

Com voliem dirigir-nos-hi? Doncs d’una manera barata i eficient però, sobretot, inusual. Vam decidir hibridar el màrqueting directe i el de guerrilla. Rebre directament alguna cosa amb la que calgui interactuar i que, com ja ens ha ensenyat la psicologia, deixi un impacte durador.

El nostre públic rebia, de vegades en mà, de vegades per correu i de vegades via un treballador seu unes neules que, havien d’aportar els secrets d’una bona comunicació a tot aquell que se les cruspís. En obrir el paquet que afirmava això, ens trobavem unes neules… sospitoses de dur alguna cosa dintre… potser era el secret d’una bona comunicació?

No! Era la confirmació de que unes neules no poden influir per a res en la comunicació d’una empresa, però que posar-se en contacte amb Hemisferi dret, amb l’Adri i amb l’Oscar, doncs potser sí.

I tot seguit… un breu making-off:

La premissa fonamental era que el nostre missatge formés part d’alguna cosa intrigant i amb la que el receptor hagués d’interactuar. Vam donar-li moltíssimes voltes i al final, la nostra inspiració van ser les galetes de la sort que hi han als restaurants xinesos de les pel·lícules americanes: te les menges i a l’interior trobes un paper que és un consell ineludible (ho diu una galeta!) cap a una vida millor.

Com que no ens vam atrevir a fer les galetes (queda pendent!), vam escollir neules, que són molt fàcils de farcir (amb totes les garanties sanitàries, eh? com veieu a la foto) i alhora, estranyes de veure a l’estiu. Així aconseguiem un nivell de sorpresa molt elevat tenint en compte que el nostre pressupost era bastant limitat (eren les restes del premi pel cartell de l’Aplec!).

A més, si ens posem metafòrics, el fet de fer cas a una neula és absurd, però també ho és posar-se dissenyar la imatge del teu negoci o gestionar-ne la comunicació si no s’ha estudiat res que hi tingui relació.

Potser, a l’estiu i en plena crisi no ha estat la campanya més exitosa del món, però ara ja hi ha un bon nombre de persones a Lleida que saben perfectament què i qui és Hemisferi dret. A tots ells, gràcies per rebre les neules amb desconfiança, estranyesa, estupefacció, però, sobretot, curiositat.

Som a Facebook perquè és on hi ha la gent. Permet mostrar molta informació sobre nosaltres sense que ni tan sols calgui entrar a la pàgina web. De fet Facebook és una mica intrusiu i hostil si vols ser-hi i conservar la teva vida privada però és genial per donar-se a conèixer. La llàstima és que encara no ens hem posat a explotar al 100% el community managing, però tot arribarà.

I també som a Twitter per la inmediatesa i per la velocitat amb que corre la informació. No podem donar-hi massa continguts alhora però els que donem, tenen el valor afegir de l’ara i aquí que donen els smartphones i la tecnologia 3G. Si Facebook et presenta al món, Twitter permet que el món et conegui, perquè mostra el que fas de forma rutinària. És potser el nivell més superficial en el qual emeten informació, però tenir 42 seguidors sense fer res de l’altre món, no està gens malament.

Ara bé, hi ha altres llocs on voldriem tenir presència per acabar de configurar la nostra identitat a la xarxa: Linkedin, Google + i Diaspora.

Seria molt intel·ligent per part nostra ser a LinkedIn i tenir-hi una pàgina d’empresa. Però fan pagar 20 dòlars al mes en la seva forma de contractació més barata. I, pot sonar molt idiota, però preferim gastar-nos-els en cartró ploma i impresions en concursos com el Drac Novell (ja hem fet dues entregues enguany) o en les quotes de l’allotjament d’aquest blog, perquè LinkedIn és molt similar a Facebook i tan sols té l’afegit qualitatiu dels contactes que hi fas, cosa que pots fer des d’un perfil personal de franc. Ei, i la caradura per aconseguir contactes val molt menys que 14 euros al mes, ja us ho diem ara.

De Google +, a part de que encara no permet el registre d’organitzacions a l’estil de Facebook, és innaccessible des de les adreces de correu d’Hemisferi dret, que funcionen amb Google Apps, des d’on no es proveeix Google Profiles, fonamental per accedir a Google +. Què complicat sona tot, oi? I a més, qui garanteix que Google arribarà a fer alguna cosa en el mercat de les xarxes socials si no ha aconseguit imposar Buzz o Wave per molt bons productes que fossin?

I també ens encantaria ser a Diaspora* (hi som a títol particular, gràcies a la caradura) perquè ens agradaria que fos la xarxa social del futur: descentralitzada i amb el contingut en propietat de l’usuari, que barreja els punts forts de Facebook , Twitter i Google +. En breu li dedicarem un apunt.

Però la carn de la idea resideix en el bombo. Bombo per a tots i a un preu baix i agraït; el temps que costa lluïr-se pintant un cotxe de cartró. Tenim dissenyador X que pinta el seu cotxet i l’envia a Cocolia. A Cocolia es fiquen contents i ho pujen al Tumblr. I el dissenyador X en parla al seu blog o a les xarxes socials mentre crida subtilment; “Mireu! Mireu! He fet un cotxe de cartró super-creatiu!”.  La comunitat de lectors del blog/followers/militants del dissenyador s’assabenta de la idea, algun d’ells decideix participar i, per descomptat, fer-ne bombo al seu blog.

Y així, successivament en un mecanisme d’egolatria creativa perfecte.

El resultat és que el simple Tumblr de Cococar es converteix en un directori molt visual (i maco) de gent amb coneixement d’arts gràfiques/plàstiques i un niu de links bastant interessants. A més de que la majoria de webs/blogs que hi apareixen linkejats fan efecte crida cap a la web de Cococar.

Si es que al final, la gent només volem un brífing interessant.

PS: Com a curiositat dir que la cosa es va fer gran i que amb el cuento dels cotxets de paper van acabar fent el CocoGP.

Tot i així ara s’han proposat perdre aquest inmens poder. Han contractat a uns joves que, distribuits per les zones de més tràfic de persones de moltes ciutats, assalten sistemàticament els vianants tot preguntant-los si tenen un minut, per acabar-los preguntant si volen ser socis de Creu Roja. Descrit en fred pot semblar un canal de difusió més. Descrit en calent tal i com ho viu un vianant qualsevol, aquesta tècnica té un adjectiu que la descriu: INVASIVA.

És invasiva tota aquella tècnica de comunicació que penetra al teu espai privat de manera injustificada i indesitjada, que interromp la teva activitat, que et destorba en les teves tasques i que, com a individu, et molesta. I encara que no ho sembli, aturar-te pel carrer és igual d’invasiu que les trucades de Movistar, Orange, Jazztel o de la Teleoperadora dels Aborígens Australians que et martiritzen oferint-te ofertes que no tens perquè voler ni necessitar.

Per evitar que et truquin, t’enviin spam i similars hi han les llistes Robinson, els filtres antispam dels correus electrònics o blocs de pisos amb sistemes de doble bústia amb un conserge que filtra prèviament el correu (he estat molts anys sense rebre correu comercial que no vagi al meu nom gràcies a això)… però què et defensa d’algú que t’atura pel carrer? Te’n defenses tu mateix, dient-li que no et va bé, que no pots, però la confrontació i el petit moment d’hostilitat són inevitables. Així que, d’entre les tècniques invasives, aturar als vianants al carrer és de les pitjors, perquè es fa difícil rebutjar a una persona humana cara a cara, per molt que no t’interessi el que et ven (i el remordiment de consciència que et queda si a sobre rebutges una ONG això ja ratlla el xantatge emocional).

Després de tot això, hi ha la qüestió del prestigi. Demanar signatures al carrer, tot aturant a la gent és propi d’aquella estafa que perpetren grups d’estrangers que es fan passar per sordmuts que et demanen que paguis després de signar, tot assenyalant-ho amb el bolígraf. Parlant col·loquialment, no fa gens senyor. I fer senyor no és una qüestió de luxe, sinó de la respectabilitat de la marca i de la seva història. Si totes les ONG fessin cua ordenades segons quina encaixa millor amb la idea de fer una campanya poc senyora (com aquesta), Creu Roja seria de les darreres.

Així doncs, quina necessitat té Creu Roja de recórrer a una tècnica tan arrossegada com aquesta, contractant a joves que cobren una base més incentius segons la gent a la que els colin un gol (i per experiència, puc afirmar que un voluntari treballa molt millor que un treballador remunerat)? Suposo que simple desesperació, ja que, aquest mitjà no té perquè ser ineficaç (una vegada em van dir que el noi estava tan bo que em vaig fer sòcia de Creu Roja). Jo, simplement, en qüestiono l’adequació i la validesa moral, uns criteris que una marca tan plena de valors com una ONG hauria de tenir més en compte que ningú. I ja no parlem si aquesta organització és Creu Roja.

Perdoneu l’estirabot i perdoneu haver tocat un de les vaques sagrades de l’insconscient col·lectiu. Però ho podem fer amb coneixement de causa: no sé si una hipotètica campanya de captació encarregada per Creu Roja a Hemisferi dret obtindria millors resultats, però sens dubte que seria més adequada i més creativa (au, ja ho he dit!).

Així que aquest diumenge al matí, en una estona lliure que teníem entre l’esmorzar (gràcies mare de l’Adri!) i el vermutet, ens vam fer les que ara són les fotografies oficials d’Hemisferi dret.

Una idea afortunada de l’Oscar les va concebre, el geni fotogràfic de la Marta Sesé les va fer realitat i l’Adrià les va processar i editar amb molt d’amor. Era la millor manera d’explicar en imatges això que és Hemisferi dret i de presentar-nos amb gràcia i amb els defectes per davant.

Us les deixem aquí, en una versió màgica que s’amplia si s’hi clicka a sobre…

La foto de benvinguda (per cert, ens venem el pouf de dues places que hi surt!):

La foto de l’Adrià (que inclou caracteritzacions seves com a acabat de llevar i com a cantant neomelòdic italià)…

I la meva, l’Oscar, featuring un adolescent cansat de la vida i la versió masculina de la senyoreta Rottenmeier: